Aquest país amb immensos recursos potencials no pot oferir encara als seus habitants altra divisa que: “si aún estas vivo mañana, habrás ganado una batalla”.
Situada al Nord-Oest d’Amèrica del Sud, entre l’Oceà Pacífic i el mar de les Antilles, amb les seves serralades muntanyoses i la seva selva verge, l’antiga Nueva Granada dels conqueridors espanyols busca el seu equilibri.
Al Nord,a prop del litoral atlàntic, la Serra Nevada de Santa Marta culmina a 5.755 metres d’alçada. A la muntanya, on la roca sembla les runes d’un devastat paisatge, els llacs gelats reflexen el cel. Al peu de les grans serralades, la geografia s’endinsa en llacunes pel delta del riu Magdalena a la costa del carib. Tots els paisatges de l’Amèrica Llatina es troben ací representats: l’austeritat i el fred dominant les serres, les platges del litoral, la jungla amazònica, les grans planes càlides de l’est i les ciutats colonials rodejades pels núvols de les grans aglomeracions industrials.
Els colombians no perden l’humor i mai no es prenen res seriosament com bé diu doña Mercedes: “ Quan Déu creà Colòmbia, la va omplir de dóns i favors: planes càlides i fèrtils, muntanyes picudes, riberes enlluernadores. Després va amagar al subsòl metalls preciosos. Llavors, ple de remordiments per haver afavorit massa aquesta terra, la va poblar de Colombians”. I per fer-se perdonar, va inventar el cafè.
Colòmbia és també un mosaïc de 44 milions d’habitants. D’ací la gran diversitat de faccions: el nas aquilí i arrogant dels conqueridors castellans, aristòcrates de sang ibèrica conreant l’herència espanyola; cavallers andins d’ulls ametlats, indis de la selva o de les muntanyes; ombrívoles palenqueres, descendents dels esclaus africans, vestides amb robes bigarrades contornejant-se pels carrers de Cartagena d’Índies.
La música colombiana està profundament impregnada de ritmes llatins heretats dels esclaus provinents de les costes africanes, com l’endiablat ritme de les “cumbias” i les “papayeras”. Es mesclen els violents ressòns dels tambors “yorubas” de les “marimbuelas mendingues”. S’envolten de les punyents melopees de les melodies “bantús” destinades a despertar els esperits de l’aigua i de la selva. Dels múltiples orígens, el que més els agrada són els carnestoltes i les danses populars.
En resum, els colombians no són contradictoris amb ells mateixos, ells que, Negres o Mestissos, es cobreixen de farina per semblar-se als Blancs, fins i tot fora de l’època de carnestoltes. Segons Gabriel García Marquez, premi Nobel de literatura: “la il·lusió no es menja, però alimenta”. Açó emmarca perfectament a aquest grup vingut de la capital, Bogotá, el nom del qual, “Ballet las Americas” ens recorda el lloc que ocupa aquesta terra en Amèrica del Sud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada