« BALLET FOLKLÒRIC DE L’AMAZÒNIA » BRASIL

Brasil és un paisatge que sorgeix sobre les tradicions, els homes, les seves creences i la seva manera de viure. El ballet que rebem ve de l’Amazònia. És el símbol cultural de la seva capital, Belén, i deriva d’una mescla de terres i climes que comporta, naturalment, una increïble mescla de races, colors i tradicions.

L’Amazònia, que representa amb les seues danses i cants aquest ballet folklòric, integra la cultura índia, que es reflexa en les plomes multicolors i les danses guerreres, rondes primàries que precedien totes les expedicions de caça i les guerres tribals. Per descomptat, els indis segueixen lluïnt la seva « preaca » però només per simular la guerra o la defensa.

Es barrejaren amb la població però no oblidaren els temps passats, l’època Transamazònica, quan aquesta regió era una de les més aïllades del món.

És un país eminentment ramader, que ràpidament atragué els portuguesos, que saberen utilitzar les vastes planes, situades més a l’Est, on es convertiren en un veritable poble de «gauchos». De la conquista conservaren capes i espases, i les danses que demostren el seu gust per l’aventura.

Sota la càlida humitat, almenys d’una part del país, acolliren persones de raça negra que imposaren els seus ritmes i músiques, recobrant, per a ells, una llibertat que els negaven a altres llocs. Aquesta és l’altra influència fonamental de l’espectacle.

Però ningun component del grup oblida la seva religió. Es desprén una insòlita profusió de ritmes i costums on el paganisme indi, l’animisme negre i el catolicisme, sempre molt viu entre els portuguesos, es retroben al carnestoltes, que dura vuit setmanes, i a les festes del naixement de Jesús, que es perlonguen durant tot un mes. I cadascú, a la seva manera, trobà la manera d’adaptar el naixement del «rei» que venen a visitar els tres reis mags: un amb capa i espasa, l’altre molt negre, i el tercer, cobert amb plomes amazòniques com si d’un lloro es tractara.

També existeix a aquest Brasil de tots sants, la regió del « sertão », la del nordest, la més seca. La bona gent emigra cada any cap a regions més humides, però aquesta tradició també alimenta l’espectacle per les seues contradiccions.

És un Brasil nou, emplomat, marcat pel seu caràcter afro-indi-brasiler, que anem a trobar a la seua forma més nativa, com ho és encara aquesta nació on tot està per descobrir, des del subsòl al cel, on els diamants de la terra es reflexen als estels de la clara nit.